PEIXOS D'ESTERO

Els esteros son llacs artificials d'aigua salada que es van crear primerament per a l'extracció de la sal. Al caure en desús i gràcies al flux d'aigua mareal molts s'han convertit en refugis de vida salvatge, especialment aus i peixos. 

A Espanya estos esteros es troben concentrats normalment en la zona sud de la Península, en llocs com Chiclana, San Fernando, Puerto Real, Punta Umbría, etc. Hui en dia en molts d'ells es produïx la cria semiextensiva d'espècies de peixos i crustacis de consum al nuostre país, com llobarros, dorades, corballs, palaies, llises o gambetes. Este aprofitament sostenible i econòmic dels recursos pesquers té l'avantatge medioambiental de la millora dels seus terrenys i l'adaptació dels mateixos. El seu impacte ambiental és nul.

Estero Natural de Domingo Rubio (Huelva)
(Fotografia de la "Consejería de Agricultura, Ganadería, Pesca y Desarrollo Sostenible de la Junta de Andalucía")

En definitiva, els esteros que s'utilitzen per a la producció són estanys de terra que s'han optimitzat per a l'aprofitament aqüícola, on hi ha certes instal.lacions en les quals podem trobar una o més zones de reserva d'aigua ja que entra per la influència mareal o per mitjà de bombejos, després es distribuïx per totes les instal.lacions gràcias a diferents canals i comportes. Els "productes" que s'obtenen, en molt baixa densitat, es crien en entorn natural compatibilitzant la diversitat d'espècies, la nidificació d'aus i la cobertura vegetal, per part d'espècies autòctones.

El peix d'estero s'alimenta de forma natural amb allò que troba en el seu entorn, encara que les empreses empren fórmules mixtes, alimentant també amb pinso i aportant un plus d'oxígen. 

(Fotografia de l'empresa Lubimar)

Els peixos d'estero es mantenen en instal.lacions molt més àmplies que els de piscifactoria;  viuen més relaxats ja que hi ha menor densitat d'espècimens per metre quadrat; reben aportació d'aigua natural contínuament, el seu sabor és millor per la salinitat, i a més, es pesquen amb xarxes manuals, per la qual cosa el peix patix menys danys.

 

LA GAMBA LLISTADA

LA GAMBA LLISTADA

(Aristeus varidens)

Es un crustaci marí molt semblant a la gamba roja però amb algunes xicotetes característiques que la diferèncien: tercer segment abdominal sense dents posteromitjans. Carp de la quinta pota tan llarg com el merus. De coloració blanca nacrada amb taques violeta-blaves al voltant de les articulacions abdominals i en el cefalotòrax. La llargària total que pot fer és de 20 cm.

NOMS:
COMUNITAT VALENCIANA: Gamba llistada.
CATALUNYA: Gamba llistada.
BALEARS: Gamba llistada.
MÚRCIA: Gamba alistada.
ANDALUCÍA: Alistado, alistado de Huelva, alistao.
GALÍCIA: Gamba listada.
ASTÚRIES: Gamba listada.
CANTÀBRIA: Gambón.
PAÍS BASC: -
CANÀRIES: Gamba alistada.

TEMPORADA:
Tot l'any.

PESCA:

Arrossegament.

DISTRIBUCIÓ: 

Es distribuïx per la zona centre-oriental i sud-oriental de l'Oceà Atlàntic. Sol capturar-se en la zona del Golf de Cadis i sud de Portugal. Normalment es troba  a molta profunditat.

CUINA: 

La gamba llistada és tan apreciada com la gamba roja. Es cuina simple, ja siga a la planxa o cuita, és prou per a apreciar el fantàstic sabor que poseeïx. Permet, a més, la preparació de caldos, cassoles, cebiches i arrossos de molt bona qualitat.
És una espècie que conté prou proteïnas, un 23,9%, molt de sodi y potassi, però té també un contingut alt de colesterol.

ELS BOLS DE BATUDA I SOLTA

Els bols de batuda, tirs de batre o solta és una pesquera d'hivern feta de peces anomenades "peces de batre". Es calen els dies de fosca i normàlment servix per a peix de badia, perquè este tipus de peix té el costum d'anar  a la costa en fer-se de nit. De dia es mata un peix de pell més dura i basta. Es sol pescar després de tempestes, quan baixa més aigua bruta de barrans i rius. L'art es fa a les platges o llocs de sòl d'arena amb sis o set braces d'aigua, però amb costa de caletes o puntes per a poder fer-ne el cércol.

Este art té diverses peces enfrenades unides per les "frenes" o "ninyoles". Cada peça té vin-i-cinc braces de llargària i tres braces d'altura. Les peces de batre tenen "solta", és a dir, un tipus de xarxa feta d'una tela de malla clara i alta. Els bols de batuda són antecedents de l'art de cercle actual.

La "frena" es deixa a una punta de la costa i, al mateix temps, un home amb un botet cala la xarxa fins l'altra punta. Si no es pot fer arribar el cap de la xarxa a terra es posa un pedral arriant-lo al pis.  Aleshores queda la tressa del suro surant, i la del plom ran del sòl. El peix queda tancat. Es menester mentre es cala no espantar el peix.

Abans, si era de nit, s'encenia un "metxot", llum de petroli fet amb estopa enrotllada, perquè s'espantara el peix. Els peixos que es solen agarrar son llobarros, letxoles, dèntols i semblants.

LES PARTS DE LA TONYINA

La carn de la tonyina és molt apreciada pel seu sabor, dins i fora de les nostres fronteres. Les propietats nutricionals d'este peix blau són inmillorable, i la versatilitat de la seua gastronomía el fan un peix molt desitjable. En esta entrada anem a explicar-vos les diferents parts de té la tonyina.

Llom (Lomo): correspon a la part interior dels lloms, junt a l'espina. Posseïx color rosat, melositat i contingut en greix intermedi, així com un sabor prou intens.

Ventresca o sorra (Ventresca o ijada): es troba situada en la zona ventral de la tonyina. Culinàriament és la part més apreciada. Posseïx un alt contingut el greixos insatutats (omega 3). Té un color rosat i és molt melosa.

Galta (Carrillera): És la part interna de la cara de la tonyina. Part del peix molt fibrosa, queda molt bé feta a la planxa a baixa temperatura, per a que quede tendreta.

Clatellera (Morrillo): Encara que té un percentatge de greix semblant al de la ventresca, la carn és més ferma. Es fa a la panxa, guisada o en una graella.

Secret (Secreto): Es troba  a la zona interna de la tonyina. El seu sabor és intens, ideal per a menjar-lo cru o guisat.

Punteta del llom (Punta del lomo): És el tall del darrere del llom, no tant apreciada con la resta de parts de la tonyina però d'una versatilitat gastronòmica completa.

Parpatana (Parpatana): És l'os del costat del coll que fa unió al cap amb el tronc del peix. És ideal per a fer-lo a la planxa.

Llom de cua (Lomo de cola): Es caracteritza per la quantitat de fibra que conté, a més del col.làgen. Es cuina en calderetes, arrossos o guisats.

Ossobuco (Osobuco): És un tall que inclou l'os de l'espina i els llomets dels costats. Conté un alt contingut en col.làgen per la qual cosa fa que quede molt melós i gelatinós.

Carn de l'espina (Carne de la espina): Adeqüada per a ensalades, cevitxes, hamburgueses o mandonguilles.

Panxa (Tripa): De textura rugosa, és la part que correspon a l'estòmac de l'animal. Ha de llavar-se bé i bullir fins que quede blaneta, després es cuina generalment estofada.

Cor (Corazón): De sabor extremadament intens, requerïx bullir-lo per un periòde llarg de temps.

Galet (Galete): És un os que, a més de gelatina, oferix molta carn i que cuinant-lo bé és molt melós. Ideal per a fer arrossos o guisats.

Armònica (Armónica): És una carn reixada i en cada mig centímetre apareix una ploma que ocupa tota la peça horitzontalment i vertical. Té un gust molt semblant a la vedella i es consumix amb l'os o sense ell, però en eixe cas, cal bullir la peça de 15 a 25 minuts.

Orella (Oreja): És semblant a la carn del porc, delicada i gelatinosa. Es troba situada a la zona de l'opercle. Es cuina a la planxa, bullida, farcida o en carpaccio.

Sangatxo (Sangacho): És part del múscul  que hi ha al costat de l'espina. Les característiques són semblants a les del llom però més suau i saborós. Té propiettas antioxidants i seleni i es cuina en escabetx, marinat, a la planxa, torrat, guisat o estofat.

LA CLÒTXINA DE LA MEDITERRÀNIA

LA CLÒTXINA DE LA MEDITERRÀNIA

(Mytilus galloprovincialis)

Mol.lusc bivalve de petxina allargada, estreta i una miqueta triangular. Les seues valves són asimètriques i llises. La coloració exterior és quasi negra violàcia i brillant i gris blavosa i nacarada per l'interior.  Pot arribar a fer els 15 cm de llarg, sobretot els cultivats en bacs.
La petxina d'estos mol.luscos pot ser colonitzada per briozous, cucs o bellotes de mar.
Es diferència de la clòtxina atlàntica per les següents característiques:
1- Els omfalassos donant volta cap a baix tendixen a fer còncava la línia basal en la petxina.
2- Les valves són més altes i menys angulars en el marge superior i tendïx a créixer més gran.
3- El bord del mant és més fosc, fent-se blau o púrpura.
4- Té un sabor més suau al paladar.
5- El color de la carn és més ataronjat i no tant roig com el de la clòtxina atlàntica.

NOMS:

COMUNITAT VALENCIANA: Clòtxina de la Mediterrània, clóchina.
CATALUNYA: Musclo de la Mediterrània, clòtxina.
BALEARS: Musclo de la Mediterrània, clòtxina.
MÚRCIA: Mejillón mediterraneo, clóchina.
ANDALUCÍA: Mejillón mediterráneo, mejillón.
GALÍCIA: Mexillón, mexillón do Mediterraneo.
ASTÚRIES: Mexillón, moxigón, virigüeto, muxón.
CANTÀBRIA: Mejillón, mocejón, mazajón, mordejón.
PAÍS BASC: Muskuilua, muskullu, mojojón, mocejón, mitulo, linguerón.
CANÀRIES: Morcillón, mejillón.

TEMPORADA:
D'abril a setembre en la Mediterrània. 

PESCA:

Aqüicultura.

DISTRIBUCIÓ: 

És nativa de la costa mediterrània i es troba en costes rocoses i exposades. S'adherix fermament a les roques per mitjà de brins forts del bise, el qual és secretat per un peu movible.

CUINA: 

Les clòtxines es presenten fresques, en conserva o congelades. La seua carn és blanca i molt sucosa i admet múltiples preparacions; en salses, en ensalades, en cremes, afegides a plats de peix o arròs, amb pasta, a la vinagreta, en escabetx, amb beixamel, arrebossades, etc. 
Els valors nutricionals que destaquen de la clòtxina són el seu elevat contingut en vitamines (vitamina A i àcid fòlic),  aminoàcids i minerals (iode, potassi, ferro i calci).

EL CARAGOL MORO

EL CARAGOL MORO

(Helix aspera)

El característica més important d'este caragol és la coloració del seu periostrac, terrós daurat interromput per bandes de color terrós. Té 4 o 5 voltes en espiral i una obertura llarga i obliqua, amb el marge blanquinós en els adults. Els exemplars més jovens posseïxen un melic que apareix tancat en els adults. El cap té 4 tentacles, que es poden retraure en l'interior del cap. La boca es troba localitzada baix dels tentacles. Este tipus de caragol por arribar a fer els 8 centímetres de llarg.

(Fotografía de: Naturalis Biodiversity Center/Wikimedia Commons) 

NOMS:

COMUNITAT VALENCIANA: Caragol moro.
CATALUNYA: Cargol bover, petit gris.
BALEARS: Cargol bover.
MÚRCIA: Burgao, bovet.
ANDALUCÍA: Burgao, burgajo.
GALÍCIA: -
ASTÚRIES: Caracol común de jardín. 
CANTÀBRIA: Caracol garbancero moro, burgajo.
PAÍS BASC: Barraskilo arrunt.
CANÀRIES: Caracol común.

TEMPORADA:
Tot l'any. Granges.

DISTRIBUCIÓ: 

Esta espècie mora en la Regió Mediterrània, les costes atlàntiques fins les Illes Britàniques i es troba introduit en altres parts d'Europa. Viu en arbustos, boscos molt oberts, camps i zones de dunes.

CUINA: 

Este mol.lusc és de consum molt habitual a Espanya. Es prepara en salses o afegit a alguns guisats i arrossos, especialment en la paella.
Encara que els caragols terrestres són baixos es nutrients, podem destacar d'ells el seu baix contingut en greixos i la presència de vitamina B3 o niacina i d'alguns minerals com el potassi i el magnesi.

LES ESPÈCIES DE LLAGOSTINS

Els llagostins i les gambes són els mariscos més consumits en el món, acò és degut al seu excel.lent sabor, el seu relativament xicotet tamany i la seua elevada producció en piscifactories, que s'ha dut a terme des de fa molt de temps. Influïx també la tolerància que té la seua carn al procés de congelació i el seu baix preu, sobretot els que provenen de vivers.

Els llagostins que són críats en les diferents pesqueries del món són originaris d'unes quaranta espècies repartides en sis gèneres. En esta publicació vos donem a conéixer, per zones, les més importants.

MEDITERRÀNIA:

Penaeus kerathurus.

PENAEUS KERATHURUS (Llagostí tigre de la Mediterrània)
(Fotografia de: http://nuevamiradaalmar.blogspot.com/2)

GOLF PÈRSIC:

Penaeus semisulcatus, Metapenaeus affinis, Metapenaeus stebbingi, Parapenaeopsis stylifera, Penaeus japonicus, Penaeus latisulcatus, Trachypenaeus curvirostris, Metapenaeopsis stridulans i Trachypenaeus granulosus.

PENAEUS SEMISULCATUS (Llagostí tigre verd)
(Fotografia de Wibowo Djatmiko)

MAR ARÀBIGA (Pakistàn i India):

Penaeus semisulcatus, Penaeus merguiensis, Penaeus penicillatus, Metapenaeus stebbingi, Metapenaeus brevicornis, Metapenaeus affinis, Penaeus indicus, Metapenaeus monoceros, metapenaeus monodon, metapenaeus dobsoni, Parapenaeus stylifera i Parapenaeus stylifera.

METAPENAEUS MONOCEROS (Gambó de Moçambic)
(Fotografia de: http://benayedseafood.tn/)

MAR DE LA XINA I MAR DE FILIPINES:

Penaeus monodon, Penaeus japonicus, Penaeus orientalis, Metapenaeopsis lamellata, Metapenaeopsis acclivis, Metapenaeopsis barbata, Metapenaeopsis joineri i Trachypenaeus curvirostris.

PENAEUS MONODON (Llagostí tigre jumbo)
(Fotografia de Self)
https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Penaeus_monodon.jpg

MAR DE CORAL (Austràlia):

Penaeus merguiensis, Penaeus esculentus, Penaeus plebejus, Penaeus latisulcatus, Metapenaeus endeavori, Metapenaeopsis macleayi i Metapenaeus bennettae.

PENAEUS ESCULENTUS (Llagostí tigre marró)
(Fotografia de Tamorlan)
 https://es.m.wikipedia.org/wiki/Archivo:Penaeus_esculentus-2009.jpg

OCEÀ ÍNDIC (Madagascar, Tanzània, Kenya i Moçambic):

Penaeus indicus, Penaeus semisulcatus, Penaeus monodon i Metapenaeus monoceros.

COSTA OCCIDENTAL AFRICANA (Oceà Atlàntic):

Penaeus notialis i Parapenaeopsis atlantica.

COSTA ORIENTAL AMERICANA (Oceà Atlàntic):

Penaeus setiferus, Penaeus duorarum, Penaeus notialis, Penaeus aztecus, Penaeus aztecus subtilis, Penaeus schmitti, Penaeus paulensis, Penaeus brasiliensis i Xiphopenaeus kroyeri.

COSTA OCCIDENTAL AMERICANA (Oceà Pacífic):

Penaeus californiensis, Litopenaeus vannamei, Penaeus stylirostris, Penaeus brevirostris i Penaeus occidentalis.

LITOPENAEUS VANNAMEI (Llagostí equatorial)
(Fotografia de: Xufanc)
https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Litopenaeus_vannamei55.JPG

Entre les espècies més consumides en el món destaquen el Penaeus Monodon i el Metapenaeus Monoceros, ambdos de l'Oceà Índic, degut al desenrrotllament de la seua criança en les zones costaneres.

A Espanya es consumixen diverses espècies de llagostins i gambes de les nostres costes, de preu molt més elevat, escassos però amb una qualitat extraordinària. La gamba roja de Dénia, la gamba roja de Palamós, el llagostí de Vinaròs, el llagostí de San Lúcar o la gamba de Huelva són les més cotitzades. 

Entre els llagostins de criança que s'importen al nostre país destaquem:
- Llagostí tigre gegant o jumbo (Penaeus monodon).
- Llagostí tigre marró (Penaeus esculentus).
- Llagostí tigre verd (Penaeus semisulcatus).
- Llagostí equatorial (Litopenaeus vannamei).
- Llagostí marfil (Penaeus latisulcatus).

PENAEUS LATISULCATUS (Llagostí marfil)
(Fotografia de: http://malaysia-commercial-marine-fish.blogspot.com/)

D'aspecte exterior molt pareguts als llagostins però de gèneres diferents també es  comercialitzen a Espanya:
- Gambó argentí (Hymenopenaeus muelleri).
- Gambó de Moçambic (Metapenaeus monoceros).

HYMENOPENAEUS MUELLERI (Gambó argentí)

EL CARRANC VERD

EL CARRANC VERD

(Carcinus aestuarii)

És un carranc molt freqüent  a la Mediterrània. Té el cos hexagonal i cinc dents agudes a cada costat de la closca, dirigits cap als ulls. El color és variable, la part superior normalment de color verd fosc en els adults mentres que la inferior és groguenca. És un carranc molt semblant a Carcinus maenas i es diferència d'este en què la part frontal de la closca de l'aestuarii és més llarga i llisa. pot arribar afer els 7 cm de longitud però són més xicotets habitualment.

NOMS:
COMUNITAT VALENCIANA: Carranc verd, carranc de platja, cranc d'arena, cranc de paleta, cangrejo verde.
CATALUNYA: Cranc verd, barrilet.
BALEARS: Cranc verd, cama serrada, cranc merder, cranc de fang, cranc d'herba, cranc jueu, cranc d'alga.
MÚRCIA: Clanco, cangrejo verde.
ANDALUCÍA: Coñeta, cangrejo, cangrejo de río.
GALÍCIA: Cangrexo do Mediterráneo.
ASTÚRIES: Cangrexo do Mediterráneo, cámbaru mediterraniu.
CANTÀBRIA: Cangrejo del Mediterráneo, cámbaro del Mediterráneo.
PAÍS BASC: Carromarro.
CANÀRIES: Cangrejo de mar.

TEMPORADA:
De febrer a octubre.

PESCA:
Nases i rastrell.

DISTRIBUCIÓ: 

Es troba a la Mediterrània i penetra un poc en l'Oceà Atlàntic. Viu en fons arenosos i praderies d'algues, més que res en estuaris, albuferes o desembocadures de rius i torrents.

CUINA: 

Es cuinen en sopes i cremes però també són prou saborosos fregits amb alls.

EL LLAGOSTÍ BLANC DE LA ÍNDIA

EL LLAGOSTÍ BLANC DE LA ÍNDIA

(Fenneropenaeus indicus)

Esta espècie presenta un rostre lleugerament corb cap a la punta, ben desenrotllat i dentat que s'estén fins més allà dels peduncles dels ulls.Té la closca llisa. El seu cos és semi-traslúcid amb un blanc groguenc (en els especímens xicotets) o verd grisenc i cobert amb moltes taquetes de color café. Els ulls els té de color café clar. Les crestes dorsal abdominal i rostral són café rogenc o fosc. La longitud màxima total que pot arribar  a fer és de 228 mm, la de la closca sols de  56 mm.

NOMS:
COMUNITAT VALENCIANA: Llangostí blanc de la Índia, Llagostí blanc de la Índia.
CATALUNYA: Llagostí blanc de la Índia.
BALEARS: Llagostí blanc de la Índia.
MÚRCIA: Langostino banana,
ANDALUCÍA: Langostino blanco, gambón.
GALÍCIA: Langostino branco da India.
ASTÚRIES: Langostino branco da India, langostino blanco de la India.
CANTÀBRIA: Langostino blanco de la India.
PAÍS BASC: -
CANÀRIES: -

Altres noms: Camarón de la India.

TEMPORADA:
Tot l'any.

PESCA:

Aqüicultura i nases.

DISTRIBUCIÓ: 

Es distribuïx per l'Oceà Índic i el Pacífic occidental. És una espècie molt comercialitzada en congelats degut a la seua criança en païssos com la Índia, Cambodia o el Vietnam.

CUINA: 

Els llangostins es cuinen a la planxa, bullits o afegits a arrossos o guisats mariners. Entre els seus valors nutricionals destaquen les proteïnes i vitamines des grups B i D. Té, també, gran quantitat de iode.

EL BOLERO

És un art de pesca molt tradicional que combina la xàrcia i el tresmall. Té la mateixa llargària que el tresmall, al voltant de vint peces tresmallades d'una llargària cada peça de cinquanta metres mínim. L'alçada de cada peça és de braça i mitja, és a dir, més alta que el tresmall.
En quant a les parts de l'art cal dir que de la mitjana cap avall té xàrcia i tresmall, matant peix a ran de sol com palaies, molls, etc.; de al mitjana cap a dalt té només xàrcia i de malla més clara, matant peix d'aigües altes com lluç, boga o sorell. Este art té també braguerot, un cordó que unïx les tresses amb la malla. Es cala amb pedrals i boies o "suradors". S'empren malles de diversa amplària.

EL PEU DE CABRA

EL PEU DE CABRA

(Pollicipes pollicipes)

El peu de cabra és un crustaci cirrípede que creix sobre les roques batudes per l'onatge. No té extremitats i presenta dos parts clarament diferenciades, la part superior o capítol i la inferior o peduncle, sent esta última la que es fixa a la roca. La part superior, també anomenada ungla, conté una sèrie de plaques calcàries de color blanquinós o grisenc. La part inferior és de forma cilíndrica i a l'extrem de la mateixa és on es fixa a la roca el peu de cabra. Pot arribar a fer els 15 cm de longitud.

NOMS:
COMUNITAT VALENCIANA: Peu de cabra, peu de cabrit.
CATALUNYA: Peu de cabra, peu de cabrit.
BALEARS: Peu de cabra.
MÚRCIA: Percebe, pata de cabra.
ANDALUCÍA: Percebe, pata de burro.
GALÍCIA: Percebe, mixote, percebe da pedra, percebe da sombriza, percebe mexón, precebe.
ASTÚRIES: Perceba, percebe.
CANTÀBRIA: Percebe.
PAÍS BASC: Lanperna, lanperna arrunt.
CANÀRIES: Percebe, patacabra.

TEMPORADA:
Tot l'any.

PESCA:
Marisqueig i rasqueta.

DISTRIBUCIÓ: 

Es distribuïx sobretot des de Galícia i Astúries, Cantàbria, País Basc, Portugal i França. Al nord-oest d'Àfrica també es troba, especialment al Marroc.

CUINA: 

De sabor fort, es cou, sent una espècie d'alt valor comercial que té preus molt elevats. Es comercialitza generalment fresc. El peu de cabra del Cantàbric és molt més gustós que el del Marroc, pel fet de que este últim viu en aigües més càlides. Entre les propietats del peu de cabra sobreïx el seu baix contingut de greixos i colesterol, i la inexistència d'hidrats de carboni. Quant als seus minerals sobreïx el seleni, que portegix de malalties cardiovasculars. Té també vitamina B12 i gran quantitat de potassi.

EL FARTET

APHANIUS IBERUS
(Fartet)

És un peix xicotet que quasi no supera els  5 cm de longitud total. El seu cos ho té oblong i les aletes arredonides, entre elles l'aleta dorsal sobreïx per estar retardada respecte a la mitat del cos. Posseïx escates grans. Els mascles tenen franges verticals blavoses i platejades, així com dibuixos en les aletes, sobretot en la cabal, que està travessada per diverses franges amples, verticals i fosques. Les femelles són de color terrós i verd amb taques fosques dsitribuïdes de forma irregular per tot el cos, encara que algunes poblacions, de Múrcia, en compte de taques tenen franges curtes verticals fosques.

Es un pez pequeño que casi no supera los 5 cm de longitud total.  El cuerpo lo tiene oblongo y las aletas redondeadas, entre ellas la aleta dorsal sobresale por estar retrasada con respecto a la mitad del cuerpo. Posee escamas grandes. Los machos tienen franjas verticales azuladas y plateadas, así como dibujos en las aletas, sobre todo en la caudal, que está atravesada por varias franjas anchas, verticales y oscuras. Las hembras son pardo-verdosas con manchas oscuras distribuidas de forma irregular por todo el cuerpo, aunque algunas poblaciones, de Murcia, en vez de manchas tienen  franjas cortas verticales oscuras.

(Fotografía de Jose Luis Blanco)

NOMS:
COMUNITAT VALENCIANA: Fartet, fartonet, peixet de sequiol.
CATALUNYA: Fartet.
BALEARS: Fartet.
MÚRCIA: Fartet.
ANDALUCÍA: Fartet.
GALÍCIA: Fartet.
ASTÚRIES: Fartet.
CANTÀBRIA: Fartet.
PAÍS BASC: Fartet, fartoneta.
CANÀRIES: Fartet.

TEMPORADA:
Tot l'any.

Todo el año.

PESCA:

La seua pesca es troba prohibida.

Su pesca está prohibida.

DISTRIBUCIÓ: 

El fartet és propi d'aigües dolces i salobres i s'estén pel litoral mediterrani des de l'Atl Empordà fins Almeria. Es troba en aigües lentes de desembocadures de rius, llacunes litorals, tolles, estuaris, salines, etc.

El fartet es propio de aguas dulces y salobres y se extiende por el litoral mediterráneo desde el Alto Ampurdán hasta Almería. Se encuentra en aguas lentas de desembocaduras de ríos, lagunas litorales, charcas, estuarios, salinas, etc.

LA BOGUERA

La boguera o espetera és un art de pesca d'hivern que es realitza amb peces de xàrcia preparades per a capturar peixos com a bogues, espetons, sorells, oblades o alatxes.
L'art consta de vint peces armades al terç o a la meitat i sol anar de 16 a 22 braces d'aigua.  La boguera s'arma amb un "braguerot" que és el cap que subjecta la malla a la tressa del suro mitjançant unes quantes puntades al cordó. La mida del braguerot és d'un pam. La xàrcia sol  ser de a partir de vuit passades. Té una corba de xàrcia anomenada "revolt" que s'usa per a encaber el peix, i quan més gran és el revolt, més cabuda tenen els peixos. 

Imagen de "lamarsalao.com"

Este art es por fer des de la costa o des d'una embarcació. Es cala de nit i si no hi ha lluna millor.

EL CARRANC BLAU

EL CARRANC BLAU

(Callinectes sapidus)

El carranc blau és un crustaci decàpode que presenta cinc parells de potes i el seu cos està cobert d'un exoesquelet de color verd fosc. En els mascles les potes tenen un color gris-blavós, i és esta característica la que li dona el nom. En les femelles les puntes de les potes són de color vermell ataronjat.

NOMS:
COMUNITAT VALENCIANA: Carranc blau, cranc blau.
CATALUNYA: Cranc blau.
BALEARS: Cranc blau.
MÚRCIA: Cangrejo azul.
ANDALUCÍA: Cangrejo azul.
GALÍCIA: Cangrexo azul.
ASTÚRIES: Cangrejo azul, cangrexo azul.
CANTÀBRIA: Cangrejo azul.
PAÍS BASC: 
CANÀRIES: Cangrejo azul.

TEMPORADA:
Tot l'any.

PESCA:
Arrossegament. 

DISTRIBUCIÓ: 

És una espècie forana que ha envaït  les costes espanyoles de la Mediterrània fins a Múrcia, però que cada vegada arriba més al sud. Fora de les nostres costes viu en zones tropicals i temperades, en llacunes, zones litorals, estuaris i desembocadures de rius, més que res a l'Amèrica Atlàntica. Es troba a una profunditat de fins als 2 metres.

CUINA: 

És un carranc apreciat per la seua carn tendra i dolça,  especialment les femelles,  sent molt apropiat per a fer caldos,  arrossos melosos o simplement menjar-ho bullit. 
Para l'atenció els seus continguts alts de iode, magnesi i seleni. També aporta sodi en molta quantitat, el que fa que no siga recomanable si es consumix a sovint. Conté vitamines E i B12.